Gran veritat

- He aprés que els amors, poden arribar per sorpresa o acabar en una nit. que grandísims amics poden arribar a ser grandísims desconeguts, i que per el contrari, un desocnegut pot tornar-se algú inseparable. Que el "mai més" maix s'acomplix, i què el "per sempre" sempre acaba. Que el que vol, ho pot, ho segueix, ho aconsegueix. Que el que arrisca no perd res, i que no arrisca no guanya. que el físic atrau, perpo la personalitat enamora. Que si vols vore a algú, dis-li-ho, demà serà tard, que el sentir dolor és inevitable, però sofrir és opcional. I sobretot he aprés que no serveis absolutament de res seguir negant lo evident.

Jo.

La veig mal, molt mal, la xica per la qual ho donaria tot i més. I per el que entenc està mal sols per la meua mera existència. I això em fa sentir-me mal encara que no se'm note. Si estic amb ella va mitjanament bé, però seguix estant malament, però si m'allunye d'ella, els dos estem pitjor. Què he de fer? Quina és la puta sol·lució d'aquesta merda de trencaclosques? Ja li ho he dit tot, no puc dir res més, perque seria repetir-me. Ja no puc fer res més, doncs ja he fet tot el que estava a la meua ma per intentar sol·lucionar-ho.

Dis-m'ho tu! Quina és la sol·lució per a que els dos pugam estar bé?!

<< El vostre rei Jaume I >>

 

Estimades valencianes i valencians: sóc el vostre rei des de fa 773 anys, i aquest 9 d'octubre vaig decidir assistir disimuladament als actes que celebreu en el meu honor a la capital que jo vaig conquerir al poble musulmà. He vist desfilar persones importants en silenci o d'altres no tan importants amb crits desesperats: <<Fora, fora, fora, el català de l'escola!>>, <<Som valencians, mai catalans>>, <<Que terroristes són els catalanistes!>>. També he vist llençols amb escrits agressius: <<Els tres regnes: València, Balears i Aragó, contra el catalanisme>>. En els crits o els llençols he vist odi, odi desbocat conrta mi. En cap moment he vist el penó de la conquesta. En 9 dies he descobert <<menimfotisme>> cap a la llengua que jo us vaig donar, l'error històric de posar la bandera blava que era per a la ciutat de València com a símbol del meu regne. També m'he assabentat que el Consell ha multat amb 800.000 euros una associació que defensa la cultura i la llengua que jo us vaig donar. No sé què és exactament el Tribunal Suprem, però aquest li ha dit 15 vegades a la generalitat que el català i el valancià són la mateixa llengua. Quina vergonya! València ha canviat molt, estava buscant la porta de Xadxar per on vaig entrar triomfalment el 9 d'octubre del 1238, i com no la trovava he preguntat, mes m'han contestat en la llengua d'un eltre regne. Per què organitzeu uns premis en el meu honor i els anomeneu amb la llengua del poble que us va conquerir? Si el meu nom és Jaume I per què anomeneu els premis Jaime I ?El que sí que m'ha agradat és que la vostra televisió es diga Canal 9, supose que en record del 9 d'octubre.
Us demane per favor que no torneu a celebrar un altre 9 d'Octubre en aquestes condicions: o canvieu l'actitud davant la cultura i la llengua que jo us vaig legar o us prohibisc que feu ús del meu nom en els propers 3.000 anys. El vostre rei Jaume I.

Simplemente esto.
http://www.youtube.com/watch?v=zhAmug6Ts6o&ob=av3e

No em senc bé. GENS bé.

Other person

De vegades m'agradaria ser un altra persona, algú totalment diferent, en un altre país, com si diguerem començar de zero

Altra ciutat, altres amics, no sé... No dic que no m'agrade com estic ara, perque no estic mal, però tampoc bé.

Coses de la vida.

Açò pretén ser una reflexió sobre coses meues, no sé molt bé sobre quines, però ja ho descobriré al llag d'aquest text, que espere siga curt, perque no tinc moltes ganes d'escriure... És més, no m'agrada açò, però necessitava escriure algo ja, perque ja noa guante més, i necessite expressar el que senc per algun lloc, veus? Ja sé de què anirà açò, sobre els meus sentiments. A qui ho llegisca, que no s'avorrisca molt, i si s'avorrix, que s'aguante, per a què comença a llegir-ho.
Al que anava...

Ultimament en Twitter veig molts Tweets de dos persones que s'estimen, i molt, que no és poc, es veu que es volen de veritat, en 140 caràcters només, saben expressar tot el que senten l'un en l'altre, sabeu, començe a sentir enveja d'ells, Perque la seua relació va bé, se'ls veu feliços. Un any i tres mesos enrrere, jo també estava així, però ñes coses canvien, i les persones cometen erros dels que després es penedixen tota la vida, i eixe és el meu cas.
Tot anava sobre rodes, però la vaig cagar, no vaig a tirar-li la culpa a ningú per llegir els meus missates privats en una xarxa social, perque m'ho mereixia. Des d'aquell dia va canviar tot, i si no és tot, casi tot. poc a poc, van començar a sorgir desconfiançes. desconfiançes que des d'un punt de vista tenien la seua raó d'existir. Però d'això fa ja molt de temps, i he fet tot el possible per intentar desfer eixe error, però per lo vist no he pogut. Cada vegada se'm fa mes gran, com si estagués escalant un mur, i que cada vegada que estic a punt d'arribar dalt de tot, el mur s'allarga, i és com si no hagués començat. em senc d'alguna manera frustrat per no poder apanyar el error que vaig cometre, també em senc dolgut,per què la confiança que ella tenia en mi, és com si l'haveren fusellat, va desapareixer casi tota. De vegades em dona la sensació de que s'amaga de mi, com si em tingués por,com si li havera arrebatat quasi tota la seva ànima, i fugira de mi per a que no li l'acabara de arrebatar tota.
així és com em senc des de fa molts mesos, i cregueu-me quan vos dic, que és frustrant eixa sensació, la sensació de saber que has fet mal a una persona, i que per culpa de la teua estupidessa la relació sencera canvie, faça que quasi tot siga diferent. Però el que mes em dol, és que no em crega quen li dic que l'estime amb el meu cor a la ma. Quan em diu que no s'ho creu, és com si em pegaren un colp de peu al pit. En eixos moments és quan més me n'adone de el mal que li vaig fer, i de que el mur seguirà alçant-se sempre que estiga prop del final. De vegades m'ha donat la sensació de que ella no m'estimava, però se que no és aixi, que m'estima, i molt. Per això crec que es tanca i no em diu com es sent, crec que ho fa per protegir-me, per a que no sàpiga com es sent i que no me n'adone de que sóc un monstre, sí, així es com em senc de vegades, com un mostre que li ha fet mal, però que cada vegada que intenta apanyar-ho li fa mes mal. no vaig a dir mentides, m'he plantejat deixar-la, i ella també ho ha pensat. Però jo no podria, al igual que ella se que tampoc podría fer-ho. A pesar del que diga ella, l'estime molt, molt més del que es pensa. No tinc més ganes d'escriure, però no crec quer açò dega quedar-se així.
Molt diuen que veig les series massa ràpid, però necessite fer-ho així, no puc, és a dir, no vull parar-me a pensar el que passa, no tinc ganes de plorar. Per això em refugie en series, pel·lícules, videojocs. Però això tampoc és bo, perque em diu que li faig més cas al pc que a ella, lo qual no és cert. pero bueno, aquesta es la meva història. El que senc. No solc fer estes cosses, però ho necessitava. Ara em senc una miqueta millor.

Menys mal que anava a ser curt, no? Perdoneu si hi ha alguna falta de ortografia, perque no tinc ganes de repassar el text, ara mateix sols tinc ganes de submergir-me en les series.
Bona nit, cuideu-se, i no feu cosses de les que es pugau penedir.

Neutron Star Collision

El mundo se deshace
Las aureolas ya no brillan
Intentamos hacer una diferencia
Pero nadie quiere escucharnos
Los gritos de los predicadores,
Sus doctrinas se hacen nube
Entonces se disiparán como copos de nieve en un océano

Time to time.

Hay veces que me siento destrozado, molido, siento que no puedo aguantar esta situación más, pero pienso en ella, y me digo: "No la puede sdejar escapar, es lo mejor que te ha pasado en la vida, y eres un afortunado por tenerla a tu lado, venga, aguant aun poco más, no siempre será así". Cada día cuando me levanto, espero que sea ese dia, pero nunca llega, yo no me desanimo, pero empieza a cansar, y cada vez más.