Molts diuen que sóc una mala persona, què no la vull ajudar, que només vull fer-li mal. Però no és així...
Molts pensen que la vull sols per mi, i tenen raó, la vull tota sencera per a mi.
Pocs saben que més que voler-la tota per a mi, el que més vull és que ella siga feliç per molt que em fastidie.
Sé que moltes coses de les que faig no l'ajuden amb els seus problemes, però tots tenim dimonis amagats en l'armari, i una persona no pot enfrentar-se als dimonis de la persona que estima, sende deixar de lluitar contra els seus. I quan un deixa de lluitar contra ells, se't tiren damunt, començen a menjar-se la teua vida, els teus somnis, les teues esperançes.
Amb açò no pretenc donar-li pena a la gent. El que pense la gent de mi em bufa un ou i part de l'altre, però estic cansat de que m'etiqueten com el roí de la pel·lícula, el que ho fa tot mal. Però no se n'adonen que no he sigut jo el que ha fet les coses malament, jo sols he mirat per sentir-me bé. Necessitava un temps per a mi, per a reflexionar sobre què fer i què no fer. Per a pensar com afrontar els meus problemes, perque ja els havia postposat massa temps. Però al pendre eixa decissió, no sabia el que anava a vindre'm damunt: quedar-me sol, que un amic traïra la meua confiança, que ella no volgués saber res de mi.
De vegades pense que va ser pitjor el remei que l'enfermetat, però després pense, eixes coses no passen per que sí i punt, per a que això passe ha d'haver un sentiment que acompanye les accions, i ací es on jo em pregunte, quant de temps porta amagant eixe sentiment? En quin moment va deixar de tindre fe en l'estima que li tenia?
Mentres escric açò recorde i plore. Jo no solc plorar per tonteries, no plore perque he perdut jo què sé.... Ni tan sols plore de ràbia. Sols plore quan no puc més ja. Aleshores plore de impotència. Per no poder fer res, o per haver pres la decissió equivocada.
D'ací uns mesos farà un any d'aquella decissió de la que em penedisc, perque va ser una decissió que em va fotre la vida per dir-ho d'alguna manera. Perque vaig fer fóra de la meua vida possiblement la que és i serà la persona més important a la meua vida. Però per molt important que siga, un es cansa de que li mentisquen mentres falten a les seues paraules. Quan em diu a la cara que no va a fer-ho i ho fa.
Només vull que em demostres que puc confiar en la teua paraula. Sé que ultimament estic insoportable, sempre estic discutin-te i "controlan-te", però sóc així i moltes vegades no puc evitar-ho, però és que les teues accions em fan ser així més encara. I no vull. De veritat que no vull.
Així que si arribes a llegir fins ací, per favor, parlem les coses cara a cara, posem els dos de la nostra part, si és el que volem de veritat. Ara, si no vols seguir amb mi, per favor, dis-m'ho, encara que em faces mal.
Vull saber la veritat, siga per a bé o per a mal.
Saps que sempre estaré quan em necessites. T'estime. 22/08/10 ♥
