...

Et trobe a faltar...

...

Ja no sóc el mateix que fa uns anys. Ja no tinc eixa felicitat permanent, eixa sensació de benestar. Es podria dir que soc feliç, pero és una felicitat efímera. La resta del temps, només faig que pegar-li voltes a tot allò que no t'he dit, que no t'he contat i que no he fet. Des que no estic en tu, em senc sol. Sols dessitge tindre algú en qui passar el temps, compartir gustos, nits inoblidables... jo intente buscar a algú. Però el teu record m'ho impedix, ho he intentat de totes les maneres possibles  però no hi ha manera, com un idiota torne a caure en tu sempre. Ara que has decidit fer un pas avant m'entra por, por a perdre't per sempre. Moltes vegades m'has dit que mai deixaràs d'estimar-me, però un dia trobaràs a algú millor, i eixe dia tornaràs a ser feliç. Ojala tingués el valor d'enfrentar-me a allò que m'impedix estar en tu, eixa por a obrir-me a la gent.

Espere sigues molt feliç.
T'estime Mishuu

Coses vàries.

Molts diuen que sóc una mala persona, què no la vull ajudar, que només vull fer-li mal. Però no és així...
Molts pensen que la vull sols per mi, i tenen raó, la vull tota sencera per a mi.
Pocs saben que més que voler-la tota per a mi, el que més vull és que ella siga feliç per molt que em fastidie.

Sé que moltes coses de les que faig no l'ajuden amb els seus problemes, però tots tenim dimonis amagats en l'armari, i una persona no pot enfrentar-se als dimonis de la persona que estima, sende deixar de lluitar contra els seus. I quan un deixa de lluitar contra ells, se't tiren damunt, començen a menjar-se la teua vida, els teus somnis, les teues esperançes.

Amb açò no pretenc donar-li pena a la gent. El que pense la gent de mi em bufa un ou i part de l'altre, però estic cansat de que m'etiqueten com el roí de la pel·lícula, el que ho fa tot mal. Però no se n'adonen que no he sigut jo el que ha fet les coses malament, jo sols he mirat per sentir-me bé. Necessitava un temps per a mi, per a reflexionar sobre què fer i què no fer. Per a pensar com afrontar els meus problemes, perque ja els havia postposat massa temps. Però al pendre eixa decissió, no sabia el que anava a vindre'm damunt: quedar-me sol, que un amic traïra la meua confiança, que ella no volgués saber res de mi.

De vegades pense que va ser pitjor el remei que l'enfermetat, però després pense, eixes coses no passen per que sí i punt, per a que això passe ha d'haver un sentiment que acompanye les accions, i ací es on jo em pregunte, quant de temps porta amagant eixe sentiment? En quin moment va deixar de tindre fe en l'estima que li tenia?

Mentres escric açò recorde i plore. Jo no solc plorar per tonteries, no plore perque he perdut jo què sé.... Ni tan sols plore de ràbia. Sols plore quan no puc més ja. Aleshores plore de impotència. Per no poder fer res, o per haver pres la decissió equivocada.

D'ací uns mesos farà un any d'aquella decissió de la que em penedisc, perque va ser una decissió que em va fotre la vida per dir-ho d'alguna manera. Perque vaig fer fóra de la meua vida possiblement la que és i serà la persona més important a la meua vida. Però per molt important que siga, un es cansa de que li mentisquen mentres falten a les seues paraules. Quan em diu a la cara que no va a fer-ho i ho fa.

Només vull que em demostres que puc confiar en la teua paraula. Sé que ultimament estic insoportable, sempre estic discutin-te i "controlan-te", però sóc així i moltes vegades no puc evitar-ho, però és que les teues accions em fan ser així més encara. I no vull. De veritat que no vull.

Així que si arribes a llegir fins ací, per favor, parlem les coses cara a cara, posem els dos de la nostra part, si és el que volem de veritat. Ara, si no vols seguir amb mi, per favor, dis-m'ho, encara que em faces mal.

Vull saber la veritat, siga per a bé o per a mal.




Saps que sempre estaré quan em necessites. T'estime.                    22/08/10 ♥

Gran veritat

- He aprés que els amors, poden arribar per sorpresa o acabar en una nit. que grandísims amics poden arribar a ser grandísims desconeguts, i que per el contrari, un desocnegut pot tornar-se algú inseparable. Que el "mai més" maix s'acomplix, i què el "per sempre" sempre acaba. Que el que vol, ho pot, ho segueix, ho aconsegueix. Que el que arrisca no perd res, i que no arrisca no guanya. que el físic atrau, perpo la personalitat enamora. Que si vols vore a algú, dis-li-ho, demà serà tard, que el sentir dolor és inevitable, però sofrir és opcional. I sobretot he aprés que no serveis absolutament de res seguir negant lo evident.

Jo.

La veig mal, molt mal, la xica per la qual ho donaria tot i més. I per el que entenc està mal sols per la meua mera existència. I això em fa sentir-me mal encara que no se'm note. Si estic amb ella va mitjanament bé, però seguix estant malament, però si m'allunye d'ella, els dos estem pitjor. Què he de fer? Quina és la puta sol·lució d'aquesta merda de trencaclosques? Ja li ho he dit tot, no puc dir res més, perque seria repetir-me. Ja no puc fer res més, doncs ja he fet tot el que estava a la meua ma per intentar sol·lucionar-ho.

Dis-m'ho tu! Quina és la sol·lució per a que els dos pugam estar bé?!

<< El vostre rei Jaume I >>

 

Estimades valencianes i valencians: sóc el vostre rei des de fa 773 anys, i aquest 9 d'octubre vaig decidir assistir disimuladament als actes que celebreu en el meu honor a la capital que jo vaig conquerir al poble musulmà. He vist desfilar persones importants en silenci o d'altres no tan importants amb crits desesperats: <<Fora, fora, fora, el català de l'escola!>>, <<Som valencians, mai catalans>>, <<Que terroristes són els catalanistes!>>. També he vist llençols amb escrits agressius: <<Els tres regnes: València, Balears i Aragó, contra el catalanisme>>. En els crits o els llençols he vist odi, odi desbocat conrta mi. En cap moment he vist el penó de la conquesta. En 9 dies he descobert <<menimfotisme>> cap a la llengua que jo us vaig donar, l'error històric de posar la bandera blava que era per a la ciutat de València com a símbol del meu regne. També m'he assabentat que el Consell ha multat amb 800.000 euros una associació que defensa la cultura i la llengua que jo us vaig donar. No sé què és exactament el Tribunal Suprem, però aquest li ha dit 15 vegades a la generalitat que el català i el valancià són la mateixa llengua. Quina vergonya! València ha canviat molt, estava buscant la porta de Xadxar per on vaig entrar triomfalment el 9 d'octubre del 1238, i com no la trovava he preguntat, mes m'han contestat en la llengua d'un eltre regne. Per què organitzeu uns premis en el meu honor i els anomeneu amb la llengua del poble que us va conquerir? Si el meu nom és Jaume I per què anomeneu els premis Jaime I ?El que sí que m'ha agradat és que la vostra televisió es diga Canal 9, supose que en record del 9 d'octubre.
Us demane per favor que no torneu a celebrar un altre 9 d'Octubre en aquestes condicions: o canvieu l'actitud davant la cultura i la llengua que jo us vaig legar o us prohibisc que feu ús del meu nom en els propers 3.000 anys. El vostre rei Jaume I.

Simplemente esto.
http://www.youtube.com/watch?v=zhAmug6Ts6o&ob=av3e